“Desconfíen del gesto más trivial y en apariencia sencillo. Y sobre todo examinen lo habitual. No acepten sin discusión las costumbres heredadas. Ante los hechos cotidianos, no digan: «Es natural». En una época de confusión organizada, de desorden decretado, de arbitrariedad planificada y de humanidad deshumanizada...nunca digan «Es natural». Para que todo pueda ser cambiado...reconozcan la regla como abuso. Y donde aparezca el abuso, pónganle remedio”.

Bertolt Brecht “La excepción y la regla”

projeccions SEAT 600 símbol d'una època i el retrovisor, 50 aniversari del 600

El Memorial Democràtic, el Museu d’Història de Catalunya i el Memorial Democràtic de Treballadors i Treballadores de SEAT us inviten a la projecció del curtmetratge 'SEAT 600, símbol d'una època' dirigit per Paco Ruiz  i el documental 'El retrovisor. 50 aniversari del 600' produït per TV3 i realitzat per Montse Armengou    Projeccions complementàries a l’exposició    'SEAT 1950-1975. L’Arquitectura de la repressió' Dijous, 19 de maig, a les 19 h Museu d’Història de Catalunya Plaça Pau Vila, 3, Barcelona

Recordant a en Miguel Nuñez

Recordant a en Miguel Nuñez

La SEAT, amb més de 25.000 treballadors concentrats a la Zona Franca, era un gegant industrial. Però al 1969 no tenia el paper que per les seves dimensions li pertocava en el moviment obrer. Quan el Comitè de Barcelona del PSUC, dirigit pel Miguel, va agafar les regnes a la SEAT, es va revifar la lluita.

La primera vegada que vaig veure a en Miguel Nuñez, Saltor de nom de guerra, va ser al desembre de 1969 en una reunió del Comitè del PSUC de SEAT.

Per les extraordinàries mesures de seguretat adoptades per la reunió, amb nombroses cites prèvies, vaig suposar que vindria algú important.

En Camps (Isidor Boix) va presentar al membre “de la direcció” com a camarada Saltor. Va ser molt després que vaig saber que es tractava d’en  Miguel Nuñez

Les reunions amb el Miguel eren molt importants, no només perquè representava la direcció del PSUC, “el Partit” amb majúscula com dèiem llavors, si no, sobretot, per les seves paraules, les seves anàlisis de l’evolució política del país i del paper de les mobilitzacions dels treballadors de SEAT. A les reunions l’escoltàvem gairebé amb devoció però ell sempre donava peu a la discussió; parlàvem de la fàbrica i del món mentre escoltava atentament les nostres opinions.

Les seves paraules eren tota una injecció d’optimisme i d’esperança en la lluita. Quedàvem bocabadats amb les seves conclusions ja que interpretava el que pensàvem i ens plantejava alternatives com si fos ell el qui treballés a la SEAT.

Nosaltres, joves entre vint i trenta anys, traslladàvem amb total autonomia a la Comissió Obrera de SEAT les reflexions i les propostes que havíem discutit al Partit amb l’Isidor i  el Miguel.

Com diu Pedro Lopez Provencio: “El partit orientava i la Comissió Obrera decidia”.

El que és segur és que el treball i les orientacions d’en Miguel Nuñez van contribuir de manera considerable al creixement del moviment obrer de SEAT, que va esdevenir un bastió en la lluita per les llibertats i els drets dels treballadors i les treballadores.

Gairebé quaranta anys després, torno a reunir-me assíduament amb en Miguel durant tot el 2008. Puntualment, un cop al mes recollia amb el meu cotxe a l’Angel Rozas al passeig de Sant Joan, travessàvem el túnel de la Rovira i anàvem fins a la residència a petar la xerrada amb en Miguel.

Il·lusionat com sempre, ens explicava els seus projectes i el preocupava no ser a temps d’acabar la pel·lícula. Em preguntava sobre la SEAT. Li va interessar molt la nostra tasca de recuperació de la memòria històrica, tant és així que en una de les escenes del film de l’Albert Solé se’l veu llegint una carta del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT.

L’última visita va ser el dimecres 12 de novembre de 2008; l’Angel i jo ja no vam poder parlar-hi.

L’endemà ens van comunicar la seva mort. Havia guanyat dignament la seva darrera lluita.

Gracias, Miguel, por tu fe laica en la humanidad y tu optimismo revolucionario.

JOSEP CARLES VALLEJO CALDERÓN

JOSEP CARLES VALLEJO CALDERÓN

Nascut a Barcelona el 20 de novembre de 1950.

Ingressa a SEAT l’any 1969 com a traductor tècnic. Fou detingut i acomiadat en dues ocasions; l’any 1970 i l’any 1971, essent acusat d’organitzar la Comissió Obrera de SEAT.

Per aquest motiu va estar set mesos empresonat al centre penitenciari de la Model de Barcelona.

Va haver-se d’exiliar a França i a Itàlia fins l’amnistia de l’any 1976.

Reingressa a SEAT amb l’amnistia laboral.

Va ser delegat i secretari del Comitè d’empresa de la Zona Franca, membre fundador del Comitè Europeu de Volkswagen i secretari intercentres de Comissions Obreres de SEAT.

Ha estat responsable d’automoció a la Federació Minerometal.lúrgica de Comissions Obreres d’Espanya i Secretari de Relacions Internacionals a Catalunya i a Espanya.

A Brussel·les va ser conseller del Comitè Econòmic i Social de la Unió Europea.

Ha sigut President de la Cooperativa d'obrers i Empleats de SEAT, regidor de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat i es President de l'Associació Memorial dels Treballadors de SEAT

Afiliat d'honor del Sindicat Italià del Metall FIOM-CGIL

Actualment treballa a logística de SEAT Zona Franca.

el meu viatje a ITACA

CARLES VALLEJO
Reflexions en torn al meu viatje a ITACA

ÍTACA
Konstantínos Kaváfis

Cuando emprendas tu viaje hacia Ítaca debes rogar que el viaje sea largo,
lleno de peripecias, lleno de experiencias.
No has de temer ni a los lestrigones ni a los cíclopes,ni la cólera del airado Posidón.
Nunca tales monstruos hallarás en tu rutasi tu pensamiento es elevado,
si una exquisitaemoción penetra en tu alma y en tu cuerpo.
Los lestrigones y los cíclopesy el feroz Posidón no podrán encontrartesi tú no los llevas ya dentro, en tu alma,si tu alma no los conjura ante ti.
Debes rogar que el viaje sea largo,que sean muchos los días de verano;que te vean arribar con gozo, alegremente,a puertos que tú antes ignorabas.
Que puedas detenerte en los mercados de Fenicia,y comprar unas bellas mercancías:madreperlas, coral, ébano, y ámbar,y perfumes placenteros de mil clases.
Acude a muchas ciudades del Egiptopara aprender, y aprender de quienes saben.
Conserva siempre en tu alma la idea de Ítaca:llegar allí, he aquí tu destino.
Mas no hagas con prisas tu camino;mejor será que dure muchos años,y que llegues, ya viejo, a la pequeña isla,rico de cuanto habrás ganado en el camino.
No has de esperar que Ítaca te enriquezca:Ítaca te ha concedido ya un hermoso viaje.
Sin ellas, jamás habrías partido;mas no tiene otra cosa que ofrecerte.
Y si la encuentras pobre, Ítaca no te ha engañado.
Y siendo ya tan viejo, con tanta experiencia,sin duda sabrás ya qué significan las Ítacas.

VIATGE A ITACA Versió de Lluis LLac

El poema Ítaca del grec Konstandinos Kavafis i que Lluís Llach posà música i interpreta,

és un cant a l'enriquiment que suposa fer camí cap a la realització del desig, cap a Ítaca.

El camí cap a la satisfacció del desig és un camí que ens omple de vivències, de riqueses.

Quan un profund desig em mou, comença un nou viatge a Ítaca, i has de procurar que el camí sigui llarg, que no satisfacis immediatament el teu anhel.

I si quan arribes, Ítaca et decep, pensa en un altre viatge.

El camí sempre és el millor i més engrescador. La realització està per sota de l'expectativa

Quan surts per ferel viatge cap a Ítaca has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades que entraràs en un portque els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutatsper aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molt anys,que siguis vell quan fondegis la illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí sense esperar que el doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobre, no és que Ítacat'hagi enganyat.Savi, com bé t'has fet,
sabràs el què volen dir les Ítaques.

“A lo largo de los tiempos Itaca ha sido conocida como el hogar de Odiseo. Durante varios años el héroe de Homero estuvo vagando hasta que finalmente retornó a su reino insular. Aunque en su recorrido visitó tierras muy bellas, Itaca no se apartó de su mente ni por un momento. Y aún hoy, una vez uno ha estado en Itaca, es difícil olvidar esta pequeña, montañosa isla con sus cuevas cautivadoras, que evocan un paraíso terrenal”.
Así reza el apartado consagrado a Itaca en la página web de las islas griegas (www.greeka.com/ionian/ithaki ).

Primera constatación, por tanto: Itaca sigue existiendo, es una isla de la costa occidental griega, próxima a Cefalonia. Una más de tres mil islas que forman parte del archipiélago griego, y una de las doscientas habitadas. Sin embargo, contra lo que el reclamo turístico sugiere, Itaca, psicológicamente hablando, no es un sitio para ir, sino únicamente para regresar. Es el sinónimo de retorno por excelencia. Lo que la historia de Ulises nos cuenta en la versión de Homero es, sintéticamente, que en efecto: En la vida hay un lugar para volver aunque el retorno será lento y en circunstancias adversas.

La lectura moderna, sintetizada por Kavafis y popularizada por Lluis Llac, vendría a decir que lo interesante es el viaje y tan solo el viaje, lo que en el se aprende, su valor formativo. Itaca en si misma no tendría mayor valor y sería substituible, tanto da que en vez de ella llegáramos a Atenas o CORFO. Tal es la visión existencialista del regreso a la isla y de la vida como itinerario. El retorno a Itaca sería en encuentro con uno mismo, el momento de la madurez: por tanto el lugar de llegada si importa y no es intercambiable. Si se hace un viaje es para llegar a algún lado.